Si tots els nens són diferents... com
és que els demanem el mateix a tots?
Com és que els ensenyem a tots d'una mateixa manera? Potser els
enfocaments i les eines tradicionals no permetien la
diversificació necessària. O potser tenim una falsa idea sobre la
justícia: Justícia no és donar a tots el mateix, sinó donar a
cadascú allò que necessita.
Ara, les noves tecnologies ens permeten
adaptar-nos a cada alumne segons el seu ritme d'aprenentatge. Això
és el que proposa el neurocientífic Daniel T.Willingham en el seu
llibre “Per què als nens no els agrada anar a l'escola?”
Willingham ens diu que l'escola ha
d'adaptar-se als alumnes i no a l'inrevés, i el mateix va dir la
Irene Rigau, Consellera d'Educació, el dia de la presentació del
llibre traduït al català. Però com es fa això?
Des d'Avesedari creiem que el primer
que hem de fer és conèixer les potencialitats de cada alumne.
Willingham marca una premisa clau: “Respecte dels límits cognitius
dels alumnes”. I per a fer això hem de conèixer quins són
aquests límits, els límits concrets de cada alumne.
Es per això que Avesedari proposa
treballar segons els següents passos:
1- Analitzar i conèixer el perfil
cognitiu de l'alumne.
Hem de saber en què és bo i hem de
saber què li costa i perquè? No ho ha entès? No ho recorda? No ho
sap expressar? En quin punt s'ha perdut i perquè s'ha perdut? No li
interessa? No es pot concentrar? Es distreu sense poder-ho evitar?
Saber en què és bo ens permetrà
“preparar-li dosis de reforç positiu”, bàsiques per motivar.
Saber què li costa i perquè permetrà
dissenyar-li el seu camí d'aprenentatge, bàsic perno desmotivar.
2- Ajustar la demanda a la capacitat
de l'alumne.
L'aprenentatge és un repte, però ha
de ser un repte assolible. Si el repte és massa fàcil no motiva i
si és massa difícil tampoc. El repte ha de ser aquell que
l'individu pugui assolir amb un cert grau d'esforç. Assolir reptes
és el que ens manté enganxats a la roda de l'aprenentatge. Però si
no els podem assolir o no creiem poder-los assolir... és humà icomprensible tirar la tovallola ja que equivocar-se fa mal.
3- Valorar les millores respecte a
un mateix i no tant respecte al grup.
L'esperit seria: aprendre a competir
amb un mateix, per després poder col·laborar amb els altres.
En properes entrades del blog,
desgranarem millor aquestes idees.
Us deixem amb
aquesta interessant lectura que ja vàrem proposar a la nostra pàgina
de facebook:
Enhorabona per una entreda tan ben acurada, la frase de Plató m'ha conmogut.
ResponEliminaEl raonament és pràcticament inqüestionable dintre de l'àmbit teòric. Jo només afegiria, sense que jo sigui realment ningú per afegir res, que està bé marcar uns patrons de mínims comuns per l'aprenentge i una certa disciplina. No parlo de la vella disciplina de càstigs desproporcionats, sinó, més aviat, faig referència a aquest darrer punt de "competir amb un mateix".
D'altra banda, on jo veig la dificultat d'aplica tot això que es proposa és que al final l'educació acaba sent un reflexe del món lavoral, on aquestes òptimes idees no tenen cabuda fruit de la competitivitat excessiva. Amb això no vull dir que la vostra feina i les vostres propostes pedagògiques no tinguin valor, tot el contrari. Senzillament crec que el canvi no només afecta a l'ensenyament sinó a la societat en global.
Un video muy explicativo y simple de lo q se tendría q hacer en las escuelas...
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=DBjka_zQBdQ&feature=related