Equivocar-se fa mal, literalment!

Així de fàcil: equivocar-se fa mal, literalment. Tots podem recordar aquelles vegades que ens hem equivocat i que ens ha sabut tan de greu que quasi hem sentit un dolor físíc i, si no ha estat un dolor físic, al menys ha estat un dolor intel·lectual o emocional. Un dolor que de vegades es manifesta com ràbia o alguna altra forma de malestar psicològic.

En Glif també pateix quan s'equivoca,
però sap que la propera vegada ho
farà millor.  

Equivocar-se i adonar-se de l'error es tradueix en una corba d'activació neuronal que es produeix en el cervell. Aquesta activació neuronal es produeix, anatòmicament parlant, al costat de les neurones que detecten el dolor. Així doncs, aquesta relació entre error i dolor, té una raó de ser molt poderosa.

Per altra banda, sentir dolor davant l'error té el seu aspecte adaptatiu: si quan ens equivoquéssim no ens adonéssim o no ens “fes nosa”, no faríem res per aprendre i evitar un nou error. Així, aquest malestar esdevé motor d'aprenentatge.

Però abans hem dit que l'activació neuronal dibuixava una corba; alguns investigadors han estudiat la corba que descriuen els cervells de diferents alumnes. Els resultats diuen que els estudiants amb bons resultats acadèmics tenen una corba d'activació ben ajustada: aquella que els permet adonar-se'n de l'errror i sentir el malestar necessari que els durà a esforçar-se per rectificar i millorar, per no tornar a equivocar-se.

Altrament, quan la corba no està ben ajustada podem trobar dos casos:

• si la sensació de malestar és massa forta, ens podem bloquejar, si el dolor és massa fort podem decidir, en lloc de procurar fer-ho millor, no fer-ho mai més. Seria com caure i no tornar-se a aixecar.
• si, contràriament a això, no hi ha sensació de malestar, tampoc mirarem de millorar i no podrem beneficiar-nos de l'error, a través de la motivació a l'aprenentatge.

Així que: equivocar-se fa mal, però és un dolor terapèutic, que ens ajuda a millorar. I això és el que hem de transmetre al nostres entrenats.

Sovint els pares o els mestres es queixen de la manca de tolerància a la frustració dels seus fills i alumnes. I és normal que es queixin, perquè les persones amb manca de tolerància a la frustració esdevenen ells mateixos el pitjor enemic en el camí d'aconseguir les seves fites. Potser hem d'ensenyar-los a acceptar l'error per tal d'ajudar-los a que el seu cervell pugui configurar un corba d'activació ajustada i adaptativa.

Potser els primers que hem d'aprendre a acceptar l'error com a part de l'aprenentatge som tots nosaltres i després també hem d'acceptar que si alguna cosa la fem malament... paciència... com ha dit sempre la meva mare: “qui té boca s'equivoca, i equivocar-se és de savis... o no, però ens fa humans”.

Testimoni d'una mestra que ha treballat amb el Glifing

Aquesta entrada no l'hem escrit des d'Avesedari. Es tracta del testimoni de l'Ana, una mestra que ha aplicat el mètode Glifing a la seva escola amb els nens que presentaven dificultats de lectura. Li hem demanat permís per compartir el seu escrit. Aquí us el deixem.

Quan vaig iniciar el pràcticum a Avesedari no sabia que aprendria tant i que descobriria una metodologia de treball tan valuosa pels alumnes que presenten dificultats d'aprenentatge, tenint en compte que estan molt centrades en la lectura i la seva comprensió.

Gràcies a l'oportunitat de seguir col·laborant amb Avesedari després del pràcticum, és quan més he pogut gaudir de l'èxit de l'entrenament lector. 

A l'escola, després de treballar de forma constant el 2n trimestre, i  fer el que hem pogut aquest darrer trimestre, ha estat impressionant la millora en tots els alumnes de 1r que han participat d'aquest entrenament. Com, mica en mica, han anat automatitzant síl·labes i han anat agafant confiança i els hi ha pujat l'autoestima!! 

En Miquel, un nen que estava molt bloquejat (recordeu que no podia llegir i plorava amb un "no és que no vulgui llegir, és que no puc!") em deia ahir, ENTUSIASMAT, que li ENCANTAVEN les sessions Monemo. L'hauríeu d'haver vist i sentit. No tinc paraules per expressar la seva alegria i també la meva.

Com el cas del Miquel, us en podria parlar del Ricard que ha canviat moltíssim o de la Clàudia que llegia lletra per lletra...

Aquests darrers dies, quan he passat les proves de lectura a alumnes entrenants i alumnes de risc no entrenants, he comprovat que els entrenants llegien amb molta més confiança, seguretat i fluidesa que els no entrenants. Després de més de quatre mesos sentint síl·labes i més síl·labes he vist (i sobretot, he sentit) el resultat. Espectacular!!

Les famílies amb les que he parlat estan molt contentes i agraïdes i les mestres tutores no estan angoixades pel baix rendiment lector d'aquests nens!! 

Per acabar, voldria deixar-vos una pluja d'idees, pensaments i preocupacions que em genera el descobriment d'aquest entrenament lector:

- Si les dificultats lectores es generen en l'entorn escolar, és aquest entorn qui les ha de resoldre.

- Com es podrà generaltizar aquest entrenament a altres casos molt necessitats d'un entrenament lector intensiu? 

- Amb quins recursos comptarem per fer-ho possible, tal i com estan les coses avui en dia?

- Aquest entrenament és com si hagués trobat la gallina dels ous d'or!! Com m'enfrontaré a altres casos sense aquest recurs fàcil, senzill, motivador, ràpid i sobretot eficaç??

Els alumnes amb dificultats d'aprenentatge són una constant en les aules d'arreu. Són alumnes que no detectats i no entrenants correctament, pateixen molt durant tota la seva escolaritat. Ho he viscut moltes vegades, massa vegades. Ara és un bon moment per canviar la trajectòria d'aquestes persones, us animo a que proveu i comproveu les possibilitats i èxits d'aquest entrenament.

Estic a la vostra disposició per tot allò que necessiteu.

Una abraçada molt forta,

Ana Milla

Diversitat, nivell de competència i motivació.

Els mestres tenen un gran repte quan es posen cada dia davant de 25 o 30 alumnes. Tots ells diferents. Diferents en la seva preparació, en les seves vivències, en el suport que reben des de casa i diferents en el seu ritme d'aprenentatge, en les seves capacitats, en els seus interesssos i en les seves motivacions. Per dir només algunes de les variables...

Si tots els nens són diferents... com és que els demanem el mateix a tots? Com és que els ensenyem a tots d'una mateixa manera? Potser els enfocaments i les eines tradicionals no permetien la diversificació necessària. O potser tenim una falsa idea sobre la justícia: Justícia no és donar a tots el mateix, sinó donar a cadascú allò que necessita.

Ara, les noves tecnologies ens permeten adaptar-nos a cada alumne segons el seu ritme d'aprenentatge. Això és el que proposa el neurocientífic Daniel T.Willingham en el seu llibre “Per què als nens no els agrada anar a l'escola?”

Willingham ens diu que l'escola ha d'adaptar-se als alumnes i no a l'inrevés, i el mateix va dir la Irene Rigau, Consellera d'Educació, el dia de la presentació del llibre traduït al català. Però com es fa això?

Des d'Avesedari creiem que el primer que hem de fer és conèixer les potencialitats de cada alumne. Willingham marca una premisa clau: “Respecte dels límits cognitius dels alumnes”. I per a fer això hem de conèixer quins són aquests límits, els límits concrets de cada alumne.

Es per això que Avesedari proposa treballar segons els següents passos:

1- Analitzar i conèixer el perfil cognitiu de l'alumne.

Hem de saber en què és bo i hem de saber què li costa i perquè? No ho ha entès? No ho recorda? No ho sap expressar? En quin punt s'ha perdut i perquè s'ha perdut? No li interessa? No es pot concentrar? Es distreu sense poder-ho evitar?

Saber en què és bo ens permetrà “preparar-li dosis de reforç positiu”, bàsiques per motivar.

Saber què li costa i perquè permetrà dissenyar-li el seu camí d'aprenentatge, bàsic perno desmotivar.

2- Ajustar la demanda a la capacitat de l'alumne.

L'aprenentatge és un repte, però ha de ser un repte assolible. Si el repte és massa fàcil no motiva i si és massa difícil tampoc. El repte ha de ser aquell que l'individu pugui assolir amb un cert grau d'esforç. Assolir reptes és el que ens manté enganxats a la roda de l'aprenentatge. Però si no els podem assolir o no creiem poder-los assolir... és humà icomprensible tirar la tovallola ja que equivocar-se fa mal.

3- Valorar les millores respecte a un mateix i no tant respecte al grup.

L'esperit seria: aprendre a competir amb un mateix, per després poder col·laborar amb els altres.

En properes entrades del blog, desgranarem millor aquestes idees.

Us deixem amb aquesta interessant lectura que ja vàrem proposar a la nostra pàgina de facebook:

Per què als nens no els agrada anar a l'escola? Les respostes d'un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l'aula.