Equivocar-se fa mal, literalment!


Així de fàcil: equivocar-se fa mal, literalment. Tots podem recordar aquelles vegades que ens hem equivocat i que ens ha sabut tan de greu que quasi hem sentit un dolor físíc i, si no ha estat un dolor físic, al menys ha estat un dolor intel·lectual o emocional. Un dolor que de vegades es manifesta com ràbia o alguna altra forma de malestar psicològic.
mom_hug
En Glif també pateix quan s'equivoca,
però sap que la propera vegada ho
farà millor.  

Equivocar-se i adonar-se de l'error es tradueix en una corba d'activació neuronal que es produeix en el cervell. Aquesta activació neuronal es produeix, anatòmicament parlant, al costat de les neurones que detecten el dolor. Així doncs, aquesta relació entre error i dolor, té una raó de ser molt poderosa.

Per altra banda, sentir dolor davant l'error té el seu aspecte adaptatiu: si quan ens equivoquéssim no ens adonéssim o no ens “fes nosa”, no faríem res per aprendre i evitar un nou error. Així, aquest malestar esdevé motor d'aprenentatge.

Però abans hem dit que l'activació neuronal dibuixava una corba; alguns investigadors han estudiat la corba que descriuen els cervells de diferents alumnes. Els resultats diuen que els estudiants amb bons resultats acadèmics tenen una corba d'activació ben ajustada: aquella que els permet adonar-se'n de l'errror i sentir el malestar necessari que els durà a esforçar-se per rectificar i millorar, per no tornar a equivocar-se.

Altrament, quan la corba no està ben ajustada podem trobar dos casos:

  • si la sensació de malestar és massa forta, ens podem bloquejar, si el dolor és massa fort podem decidir, en lloc de procurar fer-ho millor, no fer-ho mai més. Seria com caure i no tornar-se a aixecar.
  • si, contràriament a això, no hi ha sensació de malestar, tampoc mirarem de millorar i no podrem beneficiar-nos de l'error, a través de la motivació a l'aprenentatge.
Així que: equivocar-se fa mal, però és un dolor terapèutic, que ens ajuda a millorar. I això és el que hem de transmetre al nostres entrenats.

Sovint els pares o els mestres es queixen de la manca de tolerància a la frustració dels seus fills i alumnes. I és normal que es queixin, perquè les persones amb manca de tolerància a la frustració esdevenen ells mateixos el pitjor enemic en el camí d'aconseguir les seves fites. Potser hem d'ensenyar-los a acceptar l'error per tal d'ajudar-los a que el seu cervell pugui configurar un corba d'activació ajustada i adaptativa.

Potser els primers que hem d'aprendre a acceptar l'error com a part de l'aprenentatge som tots nosaltres i després també hem d'acceptar que si alguna cosa la fem malament... paciència... com ha dit sempre la meva mare: “qui té boca s'equivoca, i equivocar-se és de savis... o no, però ens fa humans”.