La discriminación se puede desaprender




Este experimento llevado a cabo por una maestra de escuela nos muestra cuán fácil es inculcar la discriminación basada en cualquier diferencia. Pero también nos hace ver que es igualmente posible modificar las creencias que sustentan los prejuicios discriminatorios.

Los niños con dificultades de lectura a menudo se sienten discriminados por su entorno. Se sienten diferentes e inferiores a sus compañeros y es muy fácil que éste sentimiento se vea respaldado por el comportamiento discriminatorio del entorno.

A Pablo le cuesta leer, hace tiempo que quedó rezagado de sus compañeros.  
Antes de que en la escuela tocase aprender a leer, Pablo era uno más, era un niño despierto y divertido. Cuando aprendieron a leer, sus compañeros lo aventajaron de forma rápida y evidente, por lo que Pablo empezó a sentir que algo no funcionaba bien en él. Como la lectura es una vara de medir la inteligencia en la escuela, Pablo se sintió tonto e incompetente. 
Cuando le tocaba leer en voz alta, algunos de sus compañeros se reían, otros lo compadecían, incluso hubo algunos que se aburrían porque tardaba mucho en terminar de leer. La maestra se desesperaba y en casa, sus padres estaban tan preocupados por su futuro que hicieron esfuerzos enormes para que Pablo leyera como los demás niños.  
Pablo se fue convirtiendo en un niño inseguro e introvertido, aunque podría haberse convertido en un niño gamberro y ruidoso. Ambos patrones de comportamiento añaden obstáculos para su éxito académico. Pablo, un niño que sólo tenía dificultades de lectura, acumuló otras dificultades (de comportamiento, memoria, estado de ánimo, actitud, autoestima baja…) que afectaban no sólo a sus resultados académicos si no a su desarrollo vital. 

La historia de Pablo es la de cientos de niños y niñas con dificultades de lectura cuyo mayor obstáculo no son las letras y las palabras (que lo son), si no la incomprensión de su entorno. Pero como nos muestra el vídeo de Miss Elliot, la discriminación se puede desaprender.

Tot és possible

Estrelles de l’esport, escaquistes d’elit, medallistes olímpics. Tot i tenir talents i habilitats diferents tenen una cosa en comú: l’entrenament.

 Els científics encara estan buscant allò que diferencia aquests súper-humans de la resta. La nostra cultura de la competició fa que les fites dels guanyadors ens semblin sobrehumanes. Però quan els pregunten per la recepta de la victòria, tant els medallistes olímpics com els escaquistes d’elit coincideixen en un ingredient: la perseverança.

Quan un atleta bat un rècord mundial per qüestió de dècimes de segon, és perquè ha passat mesos i fins i tot anys millorant segon a segon la seva marca. L’estratègia de l’escaquista és fruit de centenars de partides jugades.

 Des d’aquesta perspectiva...

Amb l’entrenament adequat tot és possible. 

Ja sabem la recepta de l’èxit, però quina és la recepta de l’entrenament adequat?

1 La constància 


Evidentment si entrenem mitja hora a la setmana, no assolirem el mateix que si entrenem mitja hora quatre cops per setmana. Així mateix, si interrompem l’entrenament durant un període excessiu de temps, és probable que perdem part del que havíem guanyat.

 2 L’adequació 


Si entrenem amb u
na intensitat excessivament baixa, encara que entrenem cada dia no millorarem gaire. Si per contra entrenem amb massa intensitat, ens podem fer mal i frustrar-nos, amb la qual cosa tampoc millorarem i, fins i tot és possible que abandonem l’entrenament.

3 La motivació 


És el pilar fonamental de qualsevol repte. Neix de la visualització dels objectius que ens proposem, ja sigui guanyar una marató o fer dos llargs més a la piscina. Cal fer de l’entrenament un element motivador en si mateix, d’aquesta manera alimentem la voluntat de superar-nos dia a dia.

Us sona aquesta recepta? És la que vàrem fer servir a l’hora de crear el Mètode Glifing! En parlem en aquest tall del Tot és Possible de RAC1 amb Elisenda Camps. Un programa que ens recorda dia a dia que tot és possible.

Com va començar l'aventura Glifing

Sóc Montserrat Garcia, mare, psicòloga i empresària. Em defineixo amb aquests tres conceptes perquè són els que donen sentit a la història que us vull explicar: l'origen del Glifing.


Sóc mare d'una noia i de dos
nois, la Júlia, en Jan i en Mario. En Mario, el petit (un petit de 18 anys), sempre havia anat malament a l'escola, des de molt petit ja vàrem veure que l'escola no era el seu lloc ideal. Plorava quan el deixàvem, i sovint patia mals de panxa i de cap al matí abans d'entrar.

Una anècdota molt gràfica es remunta a quan en Mario tenia només 5 anys i acabava de començar 1r de primària. Un dia en sortí d'escola en Mario em va preguntar “Mama, què haig de fer per poder treballar?”

A l'escola varen definir a en Mario com a

 “nen molt intel·ligent, amb bloqueig emocional”

i sota aquest marc vàrem anar passant dies i anys, i el fracàs cada vegada era més extensiu.

De primer el fracàs afectava a les assignatures relatives a les llengües, però de mica en mica va anar agafant altres àrees i com efecte “taca d'oli” va ocupar totes les matèries, perquè a la fi en Mario va tirar la tovallola i on no mancaven els coneixements, com a gimnàstica i a plàstica, va acabar mancant l'actitud.  I llavors vàrem canviar la capsa on l'havíem posat i ja no era

“nen intel·ligent amb bloqueig emocional”,

i va passar a ser

“nen que pot, però que no vol”.

I d'aquí va passar a ser 

“nen al que no podem ajudar, perquè ell no es deixa ajudar”.

Quan en Mario estava a 6è de primària vaig pensar que si en Mario era intel·ligent i no ens en sortíem, que potser darrera del pretès “bloqueig emocional” se'ns amagava alguna altra cosa... Quina cosa? Doncs algun “error cognitiu” que no el permet fer bé algunes de les coses que calen per tirar endavant a l'escola... això ho va pensar la mare, és a dir, jo amb el barret de mare.

Vaig deixar el barret de mare i em vaig posar el barret de psicòloga... i vàrem descobrir que a 6è de primària teníem en Mario llegint 43 paraules per minut, la qual cosa correspon a una edat lectora de 1r de primària.

Va ser amb aquest problema que vaig anar a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona a cercar respostes.

Però abans de continuar, deixeu-me que us digui un parell de coses:

1r) Tots els nens que tenen dificultats d'aprenentatge, acusen problemes emocionals, sovint els problemes emocionals són una conseqüència i no pas la causa de les dificultats d'aprenentatge.
2n) No hi ha nens que no vulguin aprendre, no hi ha nens que no vulguin fer bé les coses, hi ha nens que no poden perquè alguna cosa els ho impedeix. I els nens que "no es deixen ajudar" són nens que han après que els adults que diuen que els volen ajudar, en el fons ja han decidit que els nens "no volen", per tant, molts tiren la tovallola.

Abans de seguir podeu veure aquest conte com exemple:

La resta... és la gestació del Glifing:

De primer vàrem centrar-nos, amb alguns professionals de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, en les teories vigents en matèria de dificultats d’aprenentatge en general, per acabar centrats en les dificultats de lectura.

Per què lectura? Doncs perquè el 80% de les dificultats d'aprenentatge ho són de lectura i perquè un 60% del fracàs escolar es pot explicar pels problemes de lectura. La importància que la lectura té en el nostre sistema educatiu i en el nostre entorn cultural és evident! Així que els nens amb aquesta mancança s’arrosseguen per les escoles lluitant contra els elements per sobreviure en un món que els recorda cada dia que ells “no són prou bons”, no són prou bons per aprovar, per fer feliços als seus pares, per arribar a les exigències de la mestra, per comparar-se amb els seus companys... Oi que podeu imaginar com és de dur això?

Un cop vàrem decidir que el problema que volíem resoldre era el de la dificultat lectora, vàrem iniciar un estudi teòric vers els processos lectors i vàrem buscar bibliografia sobre experiències que s’estaven duent a terme en altres països.

Tot això ens va portar al disseny d’un primer pilot, i en Mario va ser el nostre conillet d’índies. Rere un primer bloc d’entrenament en Mario va passar  de llegir 43 ppm a llegir-ne 60, en un segon bloc de sessions va passar de les 60 a les 90 i finalment, en un tercer bloc d’entrenament vàrem estabilitzar-nos entre les 120 i 140 ppm, depenent del text llegit.

Això va ser tot un èxit, personal pel Mario, professional per a l’equip i social si aconseguíem que altres nens es poguessin beneficiar de la troballa.

Des d’aleshores, no hem deixat de treballar amb diferents professionals implicats: psicòlegs, pedagogs, mestres, logopedes, escoles i sobretot els nens amb dificultats d’aprenentatge, tant des de les escoles, com des dels diferents centres de reeducació psicopedagògica que han cregut en les noves tecnologies i les noves aplicacions.

I avui, amb la mateixa il·lusió del primer dia, seguim treballant per a que el Glifing arribi a tots els qui ho necessiten.



Ningú és perfecte

Tots tenim alguna cosa, i sovint més d’una, que per més que ho intentem no ens en sortim de fer-la bé. Pot ser dibuixar, patinar, cuinar, tocar la guitarra o la flauta dolça. Ningú és perfecte!

De ben segur que això que no fem gaire bé no és la nostra activitat preferida i tothom ho entén. A ningú se li acut demanar a algú a qui li manca habilitat per tocar la flauta dolça que toqui una cançó davant d’una orquestra de músics experts.

Però encara sembla que ens costa entendre que la lectura és una habilitat adquirida i que no tots partim del mateix punt. Encara hi ha nens i nenes amb dificultats de lectura que s’ho passen malament a l’escola perquè el seu entorn no entén que no és que no vulguin llegir com els seus companys, és que no poden.

La lectura és fonamental a l’escola perquè la paraula escrita és el principal mitjà de transmissió del coneixement en la nostra cultura. Aprendre a llegir i fer-ho bé és clau per a l’èxit acadèmic i per això cal que ajudem als nens i nenes amb dificultats de lectura a assolir un nivell de competència lectora suficient per al seu correcte desenvolupament.


Però cal que ho fem amb cura i constància, motivant-los a millorar dia a dia. Recordant que a ningú ens agrada fer allò que no fem bé i recordant que ningú és perfecte, però tots som perfectament imperfectes.

No us perdeu l'entrevista a Montserrat Garcia al programa de ràdio Ningú és Perfecte de Ràdio Valira! 

Dinar de germanor de voluntaris 2014

Ens passem el dia envoltats de lletres i paraules, però ara ens manquen per expressar l'emoció i la gratitud que sentim en haver pogut reunir la nostra creixent família de persones compromeses amb el futur dels nens i nenes amb dificultats de lectura.

Ens sumem al dibuix de l'Ainara!

Moltes gràcies a tots i totes per venir, però sobretot per ajudar-nos a ajudar als nens i nenes amb dificultats de lectura.

Gràcies a tots i totes per compartir amb nosaltres les vostres paraules avui que ens manquen:




Ha estat una experiència inoblidable!