Diversitat, nivell de competència i motivació.

Els mestres tenen un gran repte quan es posen cada dia davant de 25 o 30 alumnes. Tots ells diferents. Diferents en la seva preparació, en les seves vivències, en el suport que reben des de casa i diferents en el seu ritme d'aprenentatge, en les seves capacitats, en els seus interesssos i en les seves motivacions. Per dir només algunes de les variables...

Si tots els nens són diferents... com és que els demanem el mateix a tots? Com és que els ensenyem a tots d'una mateixa manera? Potser els enfocaments i les eines tradicionals no permetien la diversificació necessària. O potser tenim una falsa idea sobre la justícia: Justícia no és donar a tots el mateix, sinó donar a cadascú allò que necessita.

Ara, les noves tecnologies ens permeten adaptar-nos a cada alumne segons el seu ritme d'aprenentatge. Això és el que proposa el neurocientífic Daniel T.Willingham en el seu llibre “Per què als nens no els agrada anar a l'escola?”

Willingham ens diu que l'escola ha d'adaptar-se als alumnes i no a l'inrevés, i el mateix va dir la Irene Rigau, Consellera d'Educació, el dia de la presentació del llibre traduït al català. Però com es fa això?

Des d'Avesedari creiem que el primer que hem de fer és conèixer les potencialitats de cada alumne. Willingham marca una premisa clau: “Respecte dels límits cognitius dels alumnes”. I per a fer això hem de conèixer quins són aquests límits, els límits concrets de cada alumne.

Es per això que Avesedari proposa treballar segons els següents passos:

1- Analitzar i conèixer el perfil cognitiu de l'alumne.
Hem de saber en què és bo i hem de saber què li costa i perquè? No ho ha entès? No ho recorda? No ho sap expressar? En quin punt s'ha perdut i perquè s'ha perdut? No li interessa? No es pot concentrar? Es distreu sense poder-ho evitar?
Saber en què és bo ens permetrà “preparar-li dosis de reforç positiu”, bàsiques per motivar.
Saber què li costa i perquè permetrà dissenyar-li el seu camí d'aprenentatge, bàsic perno desmotivar.

2- Ajustar la demanda a la capacitat de l'alumne.
L'aprenentatge és un repte, però ha de ser un repte assolible. Si el repte és massa fàcil no motiva i si és massa difícil tampoc. El repte ha de ser aquell que l'individu pugui assolir amb un cert grau d'esforç. Assolir reptes és el que ens manté enganxats a la roda de l'aprenentatge. Però si no els podem assolir o no creiem poder-los assolir... és humà icomprensible tirar la tovallola ja que equivocar-se fa mal.

3- Valorar les millores respecte a un mateix i no tant respecte al grup.
L'esperit seria: aprendre a competir amb un mateix, per després poder col·laborar amb els altres.

En properes entrades del blog, desgranarem millor aquestes idees.

Us deixem amb aquesta interessant lectura que ja vàrem proposar a la nostra pàgina de facebook:

2 comentaris:

  1. Enhorabona per una entreda tan ben acurada, la frase de Plató m'ha conmogut.
    El raonament és pràcticament inqüestionable dintre de l'àmbit teòric. Jo només afegiria, sense que jo sigui realment ningú per afegir res, que està bé marcar uns patrons de mínims comuns per l'aprenentge i una certa disciplina. No parlo de la vella disciplina de càstigs desproporcionats, sinó, més aviat, faig referència a aquest darrer punt de "competir amb un mateix".
    D'altra banda, on jo veig la dificultat d'aplica tot això que es proposa és que al final l'educació acaba sent un reflexe del món lavoral, on aquestes òptimes idees no tenen cabuda fruit de la competitivitat excessiva. Amb això no vull dir que la vostra feina i les vostres propostes pedagògiques no tinguin valor, tot el contrari. Senzillament crec que el canvi no només afecta a l'ensenyament sinó a la societat en global.

    ResponElimina
  2. Un video muy explicativo y simple de lo q se tendría q hacer en las escuelas...

    http://www.youtube.com/watch?v=DBjka_zQBdQ&feature=related

    ResponElimina